En aquest post veiem la Història integral de L’Havanera a Catalunya, com va arribar i com els catalans de la costa la van adoptar i fer seva.
Hi ha una música que no es pot explicar sense el mar. Quan sona una havanera, els ulls se’n van cap a l’horitzó, cap a aquell punt on el blau del cel es fon amb l’aigua. Pocs gèneres tenen aquesta capacitat de transportar-nos tan lluny, i encara menys de fer-ho amb tan poques notes. La història de les havaneres a Catalunya és el relat d’un viatge d’anada i tornada, d’un ritme que va néixer al Carib i va arrelar a la costa mediterrània fins a convertir-se en una de les senyes d’identitat musicals del país.
Per a qui es pregunta d’on ve aquesta música i per què continua captivant el públic de Cadaqués o l’Escala, aquest article ofereix un recorregut pels seus orígens, els seus noms propis i la seva evolució fins als nostres dies. També descobrirem com aquesta cançó marinera, nascuda al compàs d’un 2/4 amb síncopa, va creuar l’Atlàntic i es va fer inevitable en el paisatge sonor català.
El Bressol Caribeny: L’Havanera Neix a Cuba
Tot comença a l’Havana, a mitjan segle XIX. La ciutat era un punt de trobada de cultures: les contradanses europees que arribaven en els vaixells colonials, les melodies populars espanyoles, els ritmes africans que els esclaus havien portat a l’illa. D’aquell gresol tan ric va sorgir una forma musical nova, fresca i ballable, que aviat va omplir els salons: el ritme de l’havanera.
La seva partitura més antiga coneguda, «La Paloma» de Sebastián Iradier —tot i que es tracta d’una obra castellana i no pròpiament d’una havanera cubana en sentit estricte—, va popularitzar el gènere arreu del món, però l’havanera era un llenguatge compartit. En el compàs 2/4, la negra amb puntet i la corxera dibuixen una síncopa inconfusible, aquell balanceig que recorda les onades just abans de trencar contra la sorra. És una melodia que es munta sobre una harmonia senzilla, habitualment acords de tònica i de dominant, i que deixa un espai enorme per a la nostàlgia.
Les primeres havaneres no parlaven de grans gestes ni d’herois. Parlaven de l’amor que se’n va, del port que s’allunya, de la noia que espera. Eren cançons de mariners, de soldats, d’emigrants que s’acomiadaven de l’illa amb una darrera mirada. Aquell sentiment d’enyorança, que els catalans anomenarem sovint amb la paraula «morriña» o simplement «set de mar», va quedar segellat en cada compàs.
El Viatge de Tornada: L’Arribada a les Costes Catalanes
La mateixa ruta que portava cotó, sucre i cafè d’Amèrica a Europa va portar també les partitures. Els vaixells que sortien del port de l’Havana arribaven unes setmanes després al Mediterrani, carregats amb mercaderies i amb músiques. Els primers a tocar les havaneres a Catalunya van ser els mariners i els negociants, aquells que havien creuat l’Atlàntic una vegada i una altra, i els que no tornaríem a veure mai més.
La pèrdua de les colònies el 1898 va ser un cop dur per a l’orgull espanyol, però també va intensificar el vincle emocional amb Cuba. Els «indianos» que tornaven després del desastre colonial portaven amb ells no només records, sinó també cançons: l’havanera esdevenia, d’alguna manera, un tros d’aquella illa perduda que es podia conservar. La nostàlgia per la pèrdua de l’última colònia es va convertir en un combustible emocional que va alimentar l’arrelament del gènere a les costes catalanes. A Barcelona, Tarragona i els pobles de la costa, l’havanera va trobar una segona llar enlloc dels salons de ball. Era música de taverna, de bar de port, d’aquells llocs on el fum i la sal es barrejaven amb les històries d’ultramar. Els pescadors, les seves dones, les mestresses de casa, tothom tenia una relació amb la mar i tothom reconeixia en aquells acords de guitarra el batec d’un vaixell que es balanceja.
De l’Habanera Castellana a l’Havanera Catalana: Una Adaptació Cultural
A les primeres tavernes, les lletres eren en castellà, la llengua en què havien estat escrites a Cuba. Els versos parlaven de «playas», «mares» i «amores perdidos». Però aviat, la cançó va començar a viure una doble vida. Els catalans que l’escoltaven la van fer seva, la van traduir, la van versionar. Seria el que anomenem l’adaptació cultural, la transformació que converteix una música forastera en pròpia.
Va ser així com l’habanera castellana es va anar metamorfosejant en l’havanera catalana. Els temes van passar de la geografia tropical a la mediterrània: el capvespre a les cales, la barca que no torna, la dona que espia des del penya-segat. La paraula «habanera» va començar a escriure’s amb ve baixa: «havanera». No era un caprici ortogràfic, sinó la prova d’una apropiació. La cançó ja no era d’ells, sinó nostra, del poble, de la tradició oral.
Figures Clau en la Transició Lingüística i Creativa
La transformació de l’habanera castellana en l’havanera catalana no va ser un procés anònim. Hi ha noms que van marcar aquesta transició: poetes i músics com Josep Lluís Ortega Monasterio, autor de la lletra i la música de «El meu avi», o com els autors de les havaneres populars que van saber captar l’essència mediterrània i posar-la en versos en català. Aquests creadors, sovint oblidats en les antologies, van ser els veritables artífexs del canvi lingüístic i estilístic que va permetre que l’havanera deixés de ser una música importada per convertir-se en una expressió genuïnament catalana. La seva tasca de traducció, adaptació i creació original és el fonament sobre el qual s’assenta el repertori actual.
L’Arrelament Popular: L’Havanera com a Tradició Catalana
Durant bona part del segle XX, l’havanera va viure a les cales i a les tavernes sense gairebé sortir d’allà. Es cantava de memòria, de generació en generació. Els avis ensenyaven als fills, els fills als néts, i així es mantenia viva la flama. Era una festa íntima, feta de veus, de guitarres, de palmes i d’alguna ampolla de vi ranci a la taula.
Aquest arrelament popular es va donar sobretot a la Costa Brava i en les comarques marítimes del Baix Empordà i de l’Alt Empordà. Pescadors que després de la jornada s’ajuntaven al moll, tavernes que organitzaven cantades improvisades, fàbriques de suro i factories que feien un descans per cantar. L’havanera no era una música de l’escenari: era una música de la vida quotidiana. L’associació amb els pescadors i la vida marinera va ser natural: la mar era el seu ofici, la seva llar i la seva font d’inspiració, i l’havanera en va ser la banda sonora.
La Cantada de Calella de Palafrugell: Un Punt d’Inflexió
L’any 1966, a Calella de Palafrugell, va tenir lloc un esdeveniment que canviaria la història de l’havanera. Es tracta de la primera Cantada d’Havaneres, una trobada que havia de ser testimonial i que es va acabar convertint en una cita anual ineludible. Aquella primera cantada va néixer amb l’objectiu de recaptar fons per a una església, però el seu èxit va ser tan immediat que va replantejar la posició del gènere en la cultura catalana.
Els impulsors d’aquella primera edició van ser Francesc Alsius, Frederic Martí i Joan Pericot, tres noms que avui són ja inseparables de la història de la cantada. Gràcies a la seva empenta, Calella de Palafrugell es va convertir en el lloc de pelegrinatge per a tots els amants de la cançó marinera. Cada estiu, milers de persones s’asseuen a la platja o a la zona del port, amb una espelma a la mà, per escoltar els grups d’havaneres que esgoten el repertori. L’escenari natural, el cel obert i el so de la mar de fons fan que l’experiència sigui irrepetible. La cantada va dignificar l’havanera com a manifestació artística popular i va encendre la guspira del renaixement.
L’Impacte de la Cantada en la Cultura Catalana
L’èxit de la Cantada de Calella de Palafrugell no es va quedar en una simple trobada estival. Va suposar un abans i un després en la consideració social del gènere: el que fins llavors era música de taverna va passar a ser patrimoni col·lectiu, objecte de reverence i d’estudi. La cantada va actuar com a catalitzador d’un moviment que va estendre’s per tot el litoral català i va inspirar la creació de nous grups, la recuperació de repertori perdut i la implicació de les institucions en la preservació del gènere. Avui, sense aquella primera cantada, seria difícil entendre la vitalitat de l’havanera a Catalunya.
L’Evolució de l’Havanera: Del Passat al Present
Des d’aleshores, l’havanera ha patit una evolució fascinant. Ha passat de ser una música quasi residual a ser un gènere present en festivals, programes de ràdio i discos. Els grups d’havaneres es van multiplicar: formacions com Els Pescadors de l’Escala, Port Bo, Arjau o Els Cremats (entre molts altres) van portar el gènere a tots els escenaris possibles.
Aquesta nova vida també va portar una renovació estètica. Es van incorporar instruments com la guitarra, el llaüt o la mandolina, encara que el nucli sempre és el mateix: el ritme de l’havanera, inconfusible, que es manté estable com un far. Els nous grups han experimentat amb harmonies, amb veus i amb arranjaments, però sempre respectant la síncopa original i l’ànima nostàlgica de la peça.
Havaneres Emblemàtiques i els seus Creadors
Quan parlem d’havaneres a Catalunya, hi ha cançons que han esdevingut autèntics himnes. Una de les més conegudes és «El meu avi«, que explica amb emoció i un punt d’humor la història de l’avi que se’n va anar a la guerra de Cuba i va perdre el seu vaixell. La seva lletra i música són obra de Josep Lluís Ortega Monasterio, encara que la seva popularització ha fet que molts la considerin anònima.
Un altra peça imprescindible és «La bella Lola«, una havanera que parla d’amor i de nostàlgia amb una melodia delicada —una adaptació d’una cançó cubana que ha arrelat amb força al nostre país. Juntament amb «La Gavina«, «El Canó de Palamós» (amb lletra i música de Ortega Monasterio), formen el nucli del cançoner més cantat a les cantades. Pel que fa a «La Paloma», cal recordar que és una obra de Sebastián Iradier i no pròpiament una havanera catalana, tot i que s’ha integrat en el repertori de moltes cantades.
Cal recordar que moltes d’aquestes cançons van ser obra de compositors i poetes més o menys coneguts, però en alguns casos la seva memòria es va perdre perquè el poble les va fer seves i les va transmetre de memòria. Aquesta és la grandesa de la tradició oral: la música ja no és del compositor, sinó de tots.
Més enllà de la Costa: L’Havanera com a Patrimoni Cultural
Avui, l’havanera catalana ha traspassat les barreres geogràfiques i generacionals. No és només la música dels pescadors, sinó que es canta a les escoles, es programa als conservatoris i es celebra en festivals internacionals. El seu valor com a patrimoni cultural immaterial ha estat reconegut per diverses institucions, i cada cop són més els investigadors que s’hi apropen des de l’antropologia, la musicologia i la lingüística.
L’havanera és també un pont amb Amèrica Llatina i amb altres gèneres com el bolero, la ranxera o el tango, amb els quals comparteix avantpassats comuns. Quan un guitarrista toca una seqüència d’acords de tònica i dominant en un to menor, ara com ara, pot estar interpretant una havanera o un bolero: la diferència és en el ritme i en l’actitud. Però hi ha un tret que els uneix: la capacitat de dir molt amb poques paraules.
Els versos de les havaneres, plens de poesia i d’enyorança, s’han convertit en un tresor lingüístic. Expressions com «mar de fons», «vaixell que se’n va», «amor que no torna», ressonen en la memòria col·lectiva dels catalans. Perquè l’havanera, més que un gènere musical, és una manera d’entendre el món: una manera de dir que el mar sempre és al principi i al final de tot.
Preguntes Freqüents
Quina diferència hi ha entre l’habanera cubana i l’havanera catalana?
El nucli musical és el mateix: el compàs 2/4 amb la característica síncopa que es troba en la negra amb puntet i la corxera. La gran diferència rau en les lletres i en la funció social. L’habanera cubana és una música de saló, lligada a la vida colonial, amb un marcat caràcter ballable. L’havanera catalana, en canvi, s’ha desenvolupat com una cançó de taverna i de cantada col·lectiva, amb un caire més intimista i emocional, i s’ha escrit i cantat sovint en català. Aquesta adaptació ha creat un gènere propi, amb una poesia i una nostàlgia mediterrànies que no tenen equivalència exacta a l’illa.
Per què les havaneres es canten en català?
Aquesta va ser una decisió natural del poble, no una imposició de cap mena. Quan la cançó va arribar a Catalunya, la majoria de la gent no entenia bé les lletres castellanes originals, o simplement les trobava llunyanes. Els músics i cantaires van començar a traduir-les i a adaptar-les als paisatges i a les experiències locals, i així va néixer l’havanera catalana. Avui, el català és la llengua predominant en els grups catalans, encara que no és estrany escoltar alguna havanera en castellà en festivals. La llengua és part essencial de la identitat del gènere al país.
Qui va portar les havaneres a Catalunya i en quina època?
Les havaneres van arribar a Catalunya a mitjan segle XIX, de la mà dels mariners, comerciants i soldats que feien la ruta amb Cuba. Els vaixells que sortien del port de l’Havana carregats de sucre, cafè i cotó també portaven partitures i melodies. Però va ser a partir de la dècada de 1860, amb la popularització de peces com «La Paloma«, que el gènere es va estendre ràpidament. Els «indianos», aquells catalans que havien fet fortuna a Amèrica i tornaven, van ser uns grans difusors, i la pèrdua de les colònies el 1898 va intensificar encara més la nostàlgia que feia que aquelles cançons ressonessin amb una força especial a les tavernes i els ports catalans.
Per què les havaneres s’associen tant amb els pescadors i la vida marinera?
L’associació és natural i profunda. Els pescadors catalans passaven llargues jornades al mar, i la música era una companyia. L’havanera, amb el seu ritme de balanceig, imitava el moviment de les onades i evocava la distància i la nostàlgia que ells mateixos sentien. A més, molts pescadors havien fet el servei militar a Cuba o havien sentit parlar de les aventures dels «indianos». Amb el temps, les cantades improvisades al moll, a les tavernes i a les places dels pobles mariners van consolidar aquest vincle. L’havanera va esdevenir la banda sonora de la vida dels pescadors: s’explicaven històries, es cantaven els amors perduts i la mar sempre hi era present.
Quina és l’havanera més antiga que es canta habitualment a Catalunya?
És difícil determinar amb exactitud quina és l’havanera més antiga que es canta avui dia, precisament perquè es tracta d’una tradició oral que ha anat transformant les peces al llarg del temps. Moltes de les havaneres que es canten actualment tenen arrels del segle XIX, com ara «La Paloma» (1859) de Sebastián Iradier, però cal tenir en compte que no és pròpiament una havanera cubana ni catalana, sinó una obra castellana que s’ha integrat en el repertori. Entre les peces genuïnament catalanes, «La bella Lola» i «El meu avi» són de les més antigues que s’han mantingut vives, tot i que sovint han patit modificacions en la lletra i la melodia al llarg de les generacions. El cert és que la tradició oral ha fet que moltes peces es perdin o es transformin, i per això parlar d’una «més antiga» és sempre aproximat.
Què és el ritme de l’havanera i com es toca amb guitarra?
El ritme de l’havanera es basa en un compàs de 2/4, amb una síncopa molt característica en la primera meitat del compàs. En una guitarra, una de les formes més comuns d’acompanyar és fer una alternança entre les notes greus i els acords a la part aguda, imitant el balanceig de les onades. La seqüència harmònica més habitual és la de tònica i dominant: en to de La menor, per exemple, s’alternen els acords de La menor (Am) i de Mi major (E). La tècnica no és complicada, però cal trobar el «swing» just, aquell punt on el ritme s’endú i no cal pensar. Per a un guitarrista intermedi, el repte no és tant la tècnica com aconseguir aquell balanceig característic que fa que l’havanera soni autèntica.
Quines són les havaneres més famoses a Catalunya?
Hi ha un nucli de peces que es repeteixen en totes les cantades: «El meu avi», «La bella Lola», «La Gavina», «El Canó de Palamós». Són cançons que generació rere generació s’han mantingut vives, sovint amb versions lleugerament diferents entre un grup i un altre, com correspon a la tradició oral. Cada cantada té les seves favorites, però el nucli és fàcil de reconèixer per qualsevol aficionat.
Quins són els grups d’havaneres més coneguts o influents a Catalunya?
Catalunya compta amb una llarga tradició de grups d’havaneres que han mantingut i difós el gènere. Entre els més emblemàtics hi ha Els Pescadors de l’Escala, un dels grups pioners que encara actua avui; Port Bo, amb una sonoritat molt mediterrània; Arjau, que ha experimentat amb harmonies i nous arranjaments; Els Cremats, coneguts pel seu estil fresc i popular, tot i que actualment la qualitat de molts grups de Lleida, Barcelona i Tarragona és realment molt elevada i valuosa. Tots ells han contribuït a que l’havanera no només sobrevisqués, sinó que es renovés sense perdre la seva essència. Molts d’ells actuen regularment a les cantades de Calella de Palafrugell, l’Escala, Cadaqués i altres poblacions costaneres.
On es poden escoltar havaneres a Catalunya?
El lloc més emblemàtic és, sens dubte, la Cantada de Calella de Palafrugell, que se celebra cada any al juliol. Però n’hi ha moltes altres: cantades a l’Escala, a Cadaqués, a Palafrugell, a Sant Feliu de Guíxols, a Arenys de Mar, i també en pobles de l’interior, on el gènere ha trobat un públic fidel. A l’estiu, les sales i els espais a l’aire lliure s’omplen d’actuacions de grups d’havaneres. També hi ha ràdios i programes especialitzats que programen aquesta música, i les plataformes digitals permeten accedir a discos i enregistraments històrics en qualsevol moment.
Quins instruments s’utilitzen per tocar una havanera?
La base sol ser la guitarra, que marca el ritme i l’harmonia. Molt sovint s’hi afegeix l’acordió, que dóna el color mediterrani, portuari, i de vegades el contrabaix, que aporta profunditat sonora. Altres formacions inclouen la flauta de bec o noves incorporacions com el violí o el violoncel, sobretot en versions més modernes. No hi ha una instrumentació tancada: l’important és que el ritme de l’havanera no es dilueixi i que la melodia, la poesia i la nostàlgia siguin les protagonistes.
És difícil aprendre a tocar havaneres amb guitarra per a un nivell intermedi?
No és especialment difícil des del punt de vista tècnic, però requereix practicar el «swing» característic. La progressió harmònica bàsica (tònica i dominant) és senzilla, i amb un nivell intermedi ja es poden seguir la majoria de cançons. El veritable repte és interioritzar el ritme sincopat de 2/4 i aconseguir aquell balanceig que fa que soni autèntic. Amb una mica de pràctica i escoltant havaneres, qualsevol guitarrista intermedi pot acompanyar-les sense problemes.
*Recorda visitar la Categoria «Acords guitarra havaneres» i «Acordes guitarra habaneras«, alimentada i mantiguda per l’amic Gerard Moreno, col·laborador actiu a Habacompo.
Quan la mar es retira i les últimes notes d’una havanera es perden en el capvespre, queden les ganes de repetir l’experiència. Aquesta és una música que no es pot explicar només amb partitures, ni amb anècdotes històriques: s’ha de cantar, s’ha de sentir, s’ha de compartir. Potser mentre llegies aquestes pàgines, t’ha vingut de gust posar una havanera de fons. Fes-ho. Tanca els ulls i deixa que la música et porti fins al moll. La història de les havaneres a Catalunya és la història d’un poble que va acollir una cançó forastera i la va fer seva fins al punt de no poder entendre el paisatge sense ella.
Ara, en un món ple de presses i de pantalles, l’havanera segueix convidant a seure, a mirar el mar i a recordar que hi ha emocions que travessen segles i oceans sense perdre força. Que no s’apagui mai aquesta flama. I si alguna vegada passeu per Calella de Palafrugell o per les cales de l’Escala, feu com els avis: asseieu-vos, escolteu, i quan la guitarra agafi el compàs de 2/4, aixequeu la copa amb una cançó a la boca perquè el mar continuï cantant.
Més Articles sobre l’Havanera a Habacompo