L’avi Mèliu lletra. Excel·lent interpretació del Grup Arjau de Palafrugell. Aquesta peça està inclosa a l’àlbum Paraules de 2015.
L’avi Mèliu lletra
Lletra: Narcisa Oliver
Música: Josep Bastons
A la platja del Port Bo
poc a poc la mar va i ve,
perquè escolta unes cançons
i soroll no vol pas fer.
Són cançons que van quedar
enterrades a la sorra,
i que ara van ressorgint
amb el vaivé de cada ona.
L’avi “Mèliu” està cantant!
TORNADA
La veu profunda, de singular mirada,
sempre en els llavis una tonada a punt.
L’ànima és de totes les cantades
la mar ja ho sap, recorda un temps que és lluny.
Tothom espera amb ànsia s’arribada
tothom voldria tenir-lo per company.
Una sirena se’n va cap a la platja
seguint les belles cadències amb afany.
Cap a la posta el sol se’n va,
l’ànima nostra vol despertar.
La tarda calla, la mar també.
si cantes, “Mèliu”.. jo cantaré!
La tarda calla, la mar també.
si cantes, “Mèliu”.. jo cantaré!
L’avi “Mèliu” està cantant!
Història
L’avi Mèliu és una havanera amb lletra de Narcisa Oliver i música de Josep Bastons. La versió que es recull aquí és la del Grup Arjau de Palafrugell, inclosa a l’àlbum Paraules de 2015.
Narcisa Oliver i Deulofeu és una escriptora i lletrista catalana, autora de nombroses lletres d’havanera. Josep Bastons i Fàbrega és un músic i compositor català vinculat a la cançó marinera i a l’havanera. El Grup Arjau de Palafrugell és una formació de referència del gènere, vinculada a la Costa Brava i a la tradició de les cantades. L’havanera va arrelar a la costa catalana —especialment a l’Empordà i el Maresme— a partir dels contactes comercials amb Cuba al segle XIX, i amb el temps ha passat de cantar-se a bord i als ports a formar part del repertori de corals i grups, fins a esdevenir un element identitari de la cultura marítima catalana.
Context
L’avi Mèliu és una havanera de to homenatge i de retrat personal. La lletra situa l’escena a la platja del Port Bo, on la mar «va i ve» suaument perquè escolta unes cançons i no vol fer soroll, i presenta l’avi Mèliu com una figura estimada que canta i que arrossega tothom a cantar amb ell.
La tornada descriu la seva veu profunda i la seva mirada singular, «sempre en els llavis una tonada a punt», i el presenta com l’ànima de les cantades, algú que tothom espera i voldria tenir per company. La imatge de la sirena que se’n va cap a la platja seguint les seves cadències dóna a la peça un to de llegenda, i el final, amb la tarda que calla i la mar que calla, convida a cantar amb ell. El retrat de l’avi Mèliu connecta amb una de les línies més emotives de l’havanera catalana: la memòria dels cantadors i de les cantades com a patrimoni col·lectiu.
Enllaços relacionats